Crítica d'exposició: World Press Photo 2010

El cap de setmana passat vaig tenir la joia d'assistir a la World Press Photo. L'exposició fotogràfica, enguany celebrada al CCCB, és famosa per la seva longevitat, ja que la primera edició data de l'era presocràtica, durant la qual el famós pensador grec Phótos ja organitzava petites exposicions al menjadopoulos de casa seva. Una llàstima que no hi poguessin assistir els Deadstring Brothers perquè els hi hauria encantat. ;)

Voldria començar trencant una llança 8==D en favor dels organitzadors, doncs hi ha un corrent d'opinió que acusa el certamen d'abusar del recurs dels nens malaltons i/o pobres que sostenen amb les seves manetes desnodrides un subfusell d'assalt AK-47. Res més lluny de la veritat, doncs d'entre totes les fotografies només el 90% girava en torn aquesta temàtica. 

Menció especial pel treball de la Mercè Quintanilla (Reuters), que sota el títol de "Vacances 2010. Creuer pels Fiodrs" proposava un interessant collage pictòric a cavall entre la perfomance fotogràfica i el reportatge documental que està destinat a revolucionar el gènere dels Àlbums Hoffman. Com més tard em confessaria l'autora entre bambalines, durant la sessió de fotos amb el capità va tenir problemes amb el diafragma, fet que va provocar que es quedés embarassada.

No voldria acabar sense fer clavapeu en la disposició de les imatges. A ningú se li escapa que els decoradors, com a bons homosexuals, van decantar-se per una disposició formal i elegant, amb els retrats apuntalats a la paret per mitjà d'una broca del 15, amb ángulos refuerzo granel, embecellecedores lapidados i Alcayata acero zn.2.25x20 m- 2001, descartant per qüestions òbvies les aldabillas de hierro zincado i el Colgador Adhesivo Cromado INOFIX 2013-1. Sàvia decisió. Tot i així, se'm va ocòrrer que hagués estat més encertat situar les fotos al sostre, perquè així quan les mires la gent no et tapa. Per cert, el premi en la categoria "Saharauis miserables" va quedar dessèrtic.

La conclusió de la meva nòvia és que en general l'exposició nostàmal, però que li va agradar més "Cars 2". Després vam fer una mica de nyaca-nyaca i per primer cop en mesos, em va deixar mirar.

Lloc: CCCB

Dates: Del presocràtic fins el 18 de Desembre.

Horari: 11h a 20h. Sortides no.

Fax: 93. 306. 41. 01

Crítica de Concert: Deadstring Brothers, la mort del Rock & Roll.

Tal dia com ahir assistíem a l’esperat concert dels Deadstring Brothers. L’esdeveniment havia de tenir lloc a la Sala Rocksound de Barcelona, amb capacitat per a 150 persones, dos Downies i una cabra. Irònicament, els dos downies van arribar amb retard. La cabra, en canvi, va excusar la seva presència amb una sospitosa gastrointeritis, segons ella, "més aguda que el do de pit d'una Soprano". :___(

La banda en qüestió, que tot i ser de Michigan desmostraria tenir un pulcre domini de l’anglès, va començar amb una formació clàssica, 4-4-2 amb els extrems ben oberts i una pressió asfixiant a dalt. I és que ja ho deia Bob Dylan: "El baixista és el primer defensa".

Res més lluny de la meva intenció que assumir el rol de crític intransigent, però en honor a la veritat cal dir que el teclista va estar excepcionalment fluix en l’execució i rotundament tímid en la seva presència escènica, tal vegada influït pel fet tangencial que la banda no tingués cap teclista. Així i tot, el conjunt va interpretar sòbriament els temes del seu últim disc, com ara “Follow Friday is for Dummies”, “Stop looking your fuckin’ Favstar” i la meravellosa balada “Private Dancer, a Song for Stephen Hawking”. Tot plegat va prendre un caire catastòfric quan els músics es van negar categòricament a acceptar les peticions d’un públic entregat, que amb els calçotets a la mà i com un sol home reclamava la representació del seu ja clàssic himne “La La Là”, amb el qual van aconseguir el primer lloc al Festival d’Eurovisió. Aquest comportament obtús i esnobista dels artistes, sota el meu punt de vista tan irrespectuós com incompresible, va fer enfurismar la massa melenuda i majoritàriament verge que ocupava la sala, desencadenant una violenta picaraballa amb taules trencades, cadires voladores i homes barbuts bastant semblants a Bud Spencer que desafiaven el vocalista i líder de la banda a una batalla a mort a “Pedra-Paper-Tisora”. Per sort, l’incident va saldar-se de manera civilitzada i hores d'ara només cal lamentar quatre víctimes mortals (el baixista, el bateria i els dos guitarristes). Els downies estan bé.

La conclusió de la meva nòvia és que va ser un concert decepcionant, segurament perquè li havia dit que anàvem al cine a veure “Cars 2”. Ja a casa, jo volia follar però ella no, i al final ens vam posar a veure l'últim capítol de The Community, que no està mal però l'anterior em va agradar més.