Crítica de Concert: Deadstring Brothers, la mort del Rock & Roll.

Tal dia com ahir assistíem a l’esperat concert dels Deadstring Brothers. L’esdeveniment havia de tenir lloc a la Sala Rocksound de Barcelona, amb capacitat per a 150 persones, dos Downies i una cabra. Irònicament, els dos downies van arribar amb retard. La cabra, en canvi, va excusar la seva presència amb una sospitosa gastrointeritis, segons ella, "més aguda que el do de pit d'una Soprano". :___(

La banda en qüestió, que tot i ser de Michigan desmostraria tenir un pulcre domini de l’anglès, va començar amb una formació clàssica, 4-4-2 amb els extrems ben oberts i una pressió asfixiant a dalt. I és que ja ho deia Bob Dylan: "El baixista és el primer defensa".

Res més lluny de la meva intenció que assumir el rol de crític intransigent, però en honor a la veritat cal dir que el teclista va estar excepcionalment fluix en l’execució i rotundament tímid en la seva presència escènica, tal vegada influït pel fet tangencial que la banda no tingués cap teclista. Així i tot, el conjunt va interpretar sòbriament els temes del seu últim disc, com ara “Follow Friday is for Dummies”, “Stop looking your fuckin’ Favstar” i la meravellosa balada “Private Dancer, a Song for Stephen Hawking”. Tot plegat va prendre un caire catastòfric quan els músics es van negar categòricament a acceptar les peticions d’un públic entregat, que amb els calçotets a la mà i com un sol home reclamava la representació del seu ja clàssic himne “La La Là”, amb el qual van aconseguir el primer lloc al Festival d’Eurovisió. Aquest comportament obtús i esnobista dels artistes, sota el meu punt de vista tan irrespectuós com incompresible, va fer enfurismar la massa melenuda i majoritàriament verge que ocupava la sala, desencadenant una violenta picaraballa amb taules trencades, cadires voladores i homes barbuts bastant semblants a Bud Spencer que desafiaven el vocalista i líder de la banda a una batalla a mort a “Pedra-Paper-Tisora”. Per sort, l’incident va saldar-se de manera civilitzada i hores d'ara només cal lamentar quatre víctimes mortals (el baixista, el bateria i els dos guitarristes). Els downies estan bé.

La conclusió de la meva nòvia és que va ser un concert decepcionant, segurament perquè li havia dit que anàvem al cine a veure “Cars 2”. Ja a casa, jo volia follar però ella no, i al final ens vam posar a veure l'últim capítol de The Community, que no està mal però l'anterior em va agradar més.