Estaria sent el twytter...?

Fa dies que em rondava pel cap la idea d’escriure alguna cosa enaltint els prodigis del twitter (des d’ara, tuiter). Que no, que és broma! M’heu inspirat i ara estic llest per cagar-me en la mare que el va parir:

Recordeu quan érem pocs? Quedàvem a la plaça del retuit i ens tocàvem les tites només perquè ens feia gràcia. Ah, let the good times roll!

Però llavors va venir aquest drac catxondo de mil caps que es fa dir @masaenfurecida i ens va fer adonar d’una cosa: La quantitat de submentals anerdats que corren despullats per les prades fresques del tuister era ilimitada. I seguien arribant, com els domingueros que s’amunteguen cada diumenge amb els seus cotxes al peatge de l’AP-7, i els seguíem acollint entre els nostres followers amb els braços oberts. Perquè “una persona té nom i cognom però 100 followers només és un número”, que deia Stalin. I llavors va començar el lobbie. Un altre cop.

Tots ens reconeixem l’autoria d’algun trending tòpic “mític”. Alguns, fins i tot, deuen haver decorat l’habitació de l’urdanadó amb un article de l’ara.cat on hi figura el seu nom, degudament emmarcat sobre la inscripció “Trencar en cas de fracàs”. Però quin valor té aconseguir un trending tòpic quan hi arriben coses com #PrayforJustin, Golazo de Baptista o #elsidaestasobrevalorat?

Ara em treureu el debat de que el logaritme que gestiona els TT de tuyter és més secret que la fòrmula del popper de Josep Cuní, que bla, que ble, que zzz... Doncs bé, jo mateix, amb la sofisticada tecnologia d’un paper, un bolígraf i un cogollo de marihuana he extret el misteriós logaritme en qüestió:

 Bé, en realitat no tenia paper ni boli.

Però no és això el que més m’amoïnia d’aquesta màquina insufladora de pujades itifàl·liques d’autoestima anomenada tutiter. El que realment em preocupa és que:

Sí, amics. El tuitnerd s’ha convertit en un mercat d’oportunitats laborals que premia la insubstancialitat i el xupapollisme. Una llotja de lletrafregits que intenten buscar el seu lloc en el món, igual que en Marco buscava amb tenacitat la seva mare ALERTA SPOILER per clavar-li una pallissa i devorar-li la matriu. Miri’s on miri’s, és ple d’aspirants a guionistes (entre els quals m’hi compto) remenant la cueta amb gracilitat. Mostrant la millor versió de nosaltres mateixos amb l’esperança de caure bé a algun possible padrí, com si fóssim cadells de vietnamita atrapats en un càsting sísif per esdevir fills de Brangelina. Tots competint per ser el més “mono”. Tots fixament, amb el cap reclinat i la mirada vidriosa dient: “T’estimo. Dona’m feina.” 

RECORDEU:

Què ens queda? Doncs seguir donant-nos massatges en forma de replies i esperar que, d’aquí a 40 anys, el nostre nét entengui alguna cosa quan li diguem: “Doncs una vegada, el teu avi va aconseguir 50favs”