"Escolto Com ràdio, yuju!"Semblava tan evident que ningú n'havia parlat. Auriculars. Auriculars grans. AURICUGRANS.
El primer cop que els veus, et sorprèn que un operari del Plan E calci bambes Victòria per a manipular una percutora. Però tot torna a la normalitat quan te n'adones que es tracta d'un senyor de 40 anys que va de jove. El que en diuen "fa vint anys que sóc vintage".
"Us presento l'i-fong. No,no... l'i-pork. No, no... que el compreu, collons!"Mentre el Déu 2.0, Steve Blowjobs, segueix reduïnt el tamany dels reproductors d'àudio, La postmodernité està decidida a augmentar la mida dels auriculars perquè "la qualitat del sò és molt millor". Desprès escoltaran música feta amb instruments de joguina però "la qualitat del sò és molt millor". És com si un instal·lador de fosses sèptiques portés guants ultra-light perquè "tinc molt més tacte". Però si és caca!- direu. "Sí, però la noto molt millor".
M'he documentat. Els auriculars vintage per antoniomassa (per acceleració) són els panasonic. Efectivament, 70€ a l'fnac (on? sinó). Són aquells que sembla que hagis trobat al despatx de casa del teu avi un marrit dia de pluja mentre destriaves entre llàgrimes allò que és inservible de l'encara aprofitable, desprès del funeral. Ets a punt de tirar-los però finalment te'ls emportes. Penses: "per a que s'ho enduguin els dels mobles...".
Però no us preciputeu, els auricugrans tenen la seva funció sociològica. Vosaltres perquè no hi heu estat, però als Nasty Mondays de l'Apollo tothom sap què cal de fer quan 2 postmodernités competeixen per una jamelga: Guerra d'auriculars. El diyei atura la música i: "Guerra d'auri-cu-lars!"- criden. "Guerra d'auri-cu-lars!" - piquen de mans.
Llavors, els candidats s'encasqueten els seus molons auricugrans i s'embardissen en una cruenta batalla d'embestides encefàliques, tal i com si fossin caribús. Només pot quedar-ne un, i portarà panasonics.
14 comentaris:
Si portes uns d'aquests, hauries d'estar obligat a escoltar música d'un Walkman, però sense autoreverse ni hòsties. La motxilla carregada de cassets i si és de 90 i el motoret no pot moure-la, fas servir un boli bic. Modernitat beta.
els panasonic me la bufen, però cal apuntar que:
1. en una puta ciutat de merda com barcelona, on la contaminació acústica et podreix els nervis, uns trastos d'aquests t'aïllen no només del soroll, sinó també de la resta de la humanitat. en una ciutat, humanitat és gairebé sempre sinònim de xusma. dos pàjarus d'un tiru.
2. no és que se senti millor, és que en una puta ciutat plena de merda, amb uns auriculars petits, no sents res a no ser que te'ls posis tota castanya.
3. uns auriculars petits a tota castanya et destrossen l'oïda. paraula de sord.
4. res d'això justifica que els mudernus es creguin més mudernus com més antic sigui l'auricular. això només vol dir ser gilipolles. se'ls hauria de castrar.
salut!
Amb la vergonya que em feia de petita veure el meu pare amb aquells auriculars gegants -els quals em negava rotundament a posar- i ara resulta que és modern, quines coses, tu. Què fàcil que és fer calers amb els modernillos, avui dia.
Ja ho diuen ja, que el tamany és molt important.
Jo n'utilitzo de petits. Anirà tot en consonància amb el tamany del mateix? Uff!! Però bé, no ens preocupem per això, perquè tot allò retro sempre acaba tornant. Per això, no llencem els petits que passats tres o quatre anys tornaran a estar de moda!
Jo a la feina en tinc uns de força grans (no tant com aquestes ensaimades panasonic que mostra) perqè estic entre caixes, arxivadors i armaris i no em veu ningú (quina vergonya que algú em veiés mab un trasto així!) i perquè així em puc aillar totalment del regueton que escolta el fill de puta de l'altra banda de l'arxivador...
Ara... Jo al carrer amb això no hi surto ni foll!
Espereu-vos i ja veureu com d'aquí a poc es posa de moda anar amb un tocadiscs, el vinil (probablement el Sgt. Peppers o el Pet Sounds) i uns auricugrans d'aquests.
Qué pesats amb el sgt.pepers navarrors! El pet sounds ja és una altra cosa, en lluís gavaldà està que se sal.
Aquest blog ha perdut aquella mossegada ingeniosa que el va fer especial. Segur que tu també ets un postmodernité de collons!
Si els auriculars grans servissin perquè no se sentís l'horrorós so de la música que escolta alguna gent pels transports públics, ja pagaria la pena que tots ells en portessin.
Una gran observació la de la música feta amb instruments de joguina.
D'altra banda, he de dir que, a banda d'un símbol de súper-modern-de-merda em semblen molt poc estètics. He dit.
El meu avi era radioaficionat, a més de cec. Sempre que veig fotos d'ell surt amb un mur de transistors i trastos d'aquests al darrere i uns auricugrans de cagar-se. El coneixia tot déu en el món de les ones. Si ara visqués i algú li digués (jo, per exemple, que sóc molt ben intencionada) que les radios "vintage" les foten servir de tauletes o d'aparador decoratiu i que hi ha gent que va pel carrer amb uns auriculars com els seus perquè són molt "trendy", plourien les bastonades i més d'un es quedaria sense les seves ray-ban "guaifarer".
Ep, arribo tard?
Aquí teniu la gràfica de la qüestió.
"Fa vint anys que soc vintage"... Brutal!
Qualsevol que tingui els collons de portar unes ulleres, unes bambes, una samarreta, una motxilla, el que sigui, més de 20 anys es trobarà amb que un dia qualsevol li comencen a sortir imitadors com a bolets per que resulta que el seu look és "trendy". I ells sense sospitar-ho.
Publica un comentari