Nau at...

http://elpitdepollastre.tumblr.com/

Crítica d'exposició: World Press Photo 2010

El cap de setmana passat vaig tenir la joia d'assistir a la World Press Photo. L'exposició fotogràfica, enguany celebrada al CCCB, és famosa per la seva longevitat, ja que la primera edició data de l'era presocràtica, durant la qual el famós pensador grec Phótos ja organitzava petites exposicions al menjadopoulos de casa seva. Una llàstima que no hi poguessin assistir els Deadstring Brothers perquè els hi hauria encantat. ;)

Voldria començar trencant una llança 8==D en favor dels organitzadors, doncs hi ha un corrent d'opinió que acusa el certamen d'abusar del recurs dels nens malaltons i/o pobres que sostenen amb les seves manetes desnodrides un subfusell d'assalt AK-47. Res més lluny de la veritat, doncs d'entre totes les fotografies només el 90% girava en torn aquesta temàtica. 

Menció especial pel treball de la Mercè Quintanilla (Reuters), que sota el títol de "Vacances 2010. Creuer pels Fiodrs" proposava un interessant collage pictòric a cavall entre la perfomance fotogràfica i el reportatge documental que està destinat a revolucionar el gènere dels Àlbums Hoffman. Com més tard em confessaria l'autora entre bambalines, durant la sessió de fotos amb el capità va tenir problemes amb el diafragma, fet que va provocar que es quedés embarassada.

No voldria acabar sense fer clavapeu en la disposició de les imatges. A ningú se li escapa que els decoradors, com a bons homosexuals, van decantar-se per una disposició formal i elegant, amb els retrats apuntalats a la paret per mitjà d'una broca del 15, amb ángulos refuerzo granel, embecellecedores lapidados i Alcayata acero zn.2.25x20 m- 2001, descartant per qüestions òbvies les aldabillas de hierro zincado i el Colgador Adhesivo Cromado INOFIX 2013-1. Sàvia decisió. Tot i així, se'm va ocòrrer que hagués estat més encertat situar les fotos al sostre, perquè així quan les mires la gent no et tapa. Per cert, el premi en la categoria "Saharauis miserables" va quedar dessèrtic.

La conclusió de la meva nòvia és que en general l'exposició nostàmal, però que li va agradar més "Cars 2". Després vam fer una mica de nyaca-nyaca i per primer cop en mesos, em va deixar mirar.

Lloc: CCCB

Dates: Del presocràtic fins el 18 de Desembre.

Horari: 11h a 20h. Sortides no.

Fax: 93. 306. 41. 01

Crítica de Concert: Deadstring Brothers, la mort del Rock & Roll.

Tal dia com ahir assistíem a l’esperat concert dels Deadstring Brothers. L’esdeveniment havia de tenir lloc a la Sala Rocksound de Barcelona, amb capacitat per a 150 persones, dos Downies i una cabra. Irònicament, els dos downies van arribar amb retard. La cabra, en canvi, va excusar la seva presència amb una sospitosa gastrointeritis, segons ella, "més aguda que el do de pit d'una Soprano". :___(

La banda en qüestió, que tot i ser de Michigan desmostraria tenir un pulcre domini de l’anglès, va començar amb una formació clàssica, 4-4-2 amb els extrems ben oberts i una pressió asfixiant a dalt. I és que ja ho deia Bob Dylan: "El baixista és el primer defensa".

Res més lluny de la meva intenció que assumir el rol de crític intransigent, però en honor a la veritat cal dir que el teclista va estar excepcionalment fluix en l’execució i rotundament tímid en la seva presència escènica, tal vegada influït pel fet tangencial que la banda no tingués cap teclista. Així i tot, el conjunt va interpretar sòbriament els temes del seu últim disc, com ara “Follow Friday is for Dummies”, “Stop looking your fuckin’ Favstar” i la meravellosa balada “Private Dancer, a Song for Stephen Hawking”. Tot plegat va prendre un caire catastòfric quan els músics es van negar categòricament a acceptar les peticions d’un públic entregat, que amb els calçotets a la mà i com un sol home reclamava la representació del seu ja clàssic himne “La La Là”, amb el qual van aconseguir el primer lloc al Festival d’Eurovisió. Aquest comportament obtús i esnobista dels artistes, sota el meu punt de vista tan irrespectuós com incompresible, va fer enfurismar la massa melenuda i majoritàriament verge que ocupava la sala, desencadenant una violenta picaraballa amb taules trencades, cadires voladores i homes barbuts bastant semblants a Bud Spencer que desafiaven el vocalista i líder de la banda a una batalla a mort a “Pedra-Paper-Tisora”. Per sort, l’incident va saldar-se de manera civilitzada i hores d'ara només cal lamentar quatre víctimes mortals (el baixista, el bateria i els dos guitarristes). Els downies estan bé.

La conclusió de la meva nòvia és que va ser un concert decepcionant, segurament perquè li havia dit que anàvem al cine a veure “Cars 2”. Ja a casa, jo volia follar però ella no, i al final ens vam posar a veure l'últim capítol de The Community, que no està mal però l'anterior em va agradar més.

El dol a twitter

Simoncelli era molt bon pilot, però estareu d'acord amb mi en que no ha tornat a ser el mateix després de l'accident.

"Aixònoespotdiiiiir!"

Aquest és el típic tuit que fa saltar espurnes tal dia com avui. Els dies en els que té lloc una desgràcia merdiàtica són els segons dies més divertites del Tutiter, després dels dies en que Justin Bieber penja fotos  de la nit anterior, durant la qual va estar llegint atentament La Bíblia mentre sa mare el penetrava amb un strap-on.

Avui és d'aquells dies en que els zeladors de la moral del Truiter s'aixequen de bon matí, es calcen les botes de caçador (flop, flop) s'enfunden l'armilla del Cornonel Tapioca (ffut, ffut) surten del seu cau ronyós i solitari (slörf, slörf) armats amb una moleskine (moderno!moderno!) i un boli bic naranja (vintage!vintage!) i s'asseuen davant de l'ordinador a prendre nota: "Ui, aquest s'ha passat. Fer replie"; "Ui, aquest s'ha rigut. Fer replie"; "Ui, aquest ha creuat la merdosa línia invisible que divideix segons el meu concepte subjectiu i retrògrad de la moral allò que és èticament tolerable del que no! Fer replie" I així tot el dia. I qui dia passa any empeny i arribem a la conclusió que aquest tipus de gent es comporten així per un motiu en concret:

Déu va crear l'home. L'home va crear el porno. Per tant, Déu va crear el porno.

Sarah Silverman, una de les poques JILF que accepto, va tenir els pebrots de fer acudits de l'11-M poc temps després dels atemptats (ara no sé quant, petits torracollons, però si us interessa ja us ho busco). Així doncs, per què el dol? De què serveix? Se suposa que és el temps necessari per assumir emocionalment la pèrdua d'algú o, en el cas de la impotència de Tom Cruise, d'alguna cosa. Doncs bé,  no hi veig la utilitat al dol, no m'agrada el dol, no vull haver de forçar-lo per educació i, sincerament, em dura el mateix que em dura l'impacte que em produeixi la notícia: 3 minuts, 2 minuts, 1 "sagunet"... 

Se suposa que és de mal gust fer bromes d'un cadàver quan encara està calent. En canvi, es considera de bon gust fer comentaris del tipus @andreayangy o del tipus Nadia Tronchoni. Comentaris que no només són tan o més frívols que els acudits que fem alguns, sinó que a més, i això és molt pitjor, són impostats.

Moralistes, us agrada el dol perquè us dóna carta blanca per omplir-vos la boca i el TL de sentiments nobles. Creieu que això us humanitza, i tant que ho fa, perquè la impostura és la més humana de totes les postures. Però deixeu en pau els que no som com vosaltres. Marxeu amb la vostra pedagogia barata a ensenyar valors d'escola Waldorf a un altre, que jo m'entrestant me n'enfotré dels vostres replies, del mort i de qui el vetlla.

Estaria sent el twytter...?

Fa dies que em rondava pel cap la idea d’escriure alguna cosa enaltint els prodigis del twitter (des d’ara, tuiter). Que no, que és broma! M’heu inspirat i ara estic llest per cagar-me en la mare que el va parir:

Recordeu quan érem pocs? Quedàvem a la plaça del retuit i ens tocàvem les tites només perquè ens feia gràcia. Ah, let the good times roll!

Però llavors va venir aquest drac catxondo de mil caps que es fa dir @masaenfurecida i ens va fer adonar d’una cosa: La quantitat de submentals anerdats que corren despullats per les prades fresques del tuister era ilimitada. I seguien arribant, com els domingueros que s’amunteguen cada diumenge amb els seus cotxes al peatge de l’AP-7, i els seguíem acollint entre els nostres followers amb els braços oberts. Perquè “una persona té nom i cognom però 100 followers només és un número”, que deia Stalin. I llavors va començar el lobbie. Un altre cop.

Tots ens reconeixem l’autoria d’algun trending tòpic “mític”. Alguns, fins i tot, deuen haver decorat l’habitació de l’urdanadó amb un article de l’ara.cat on hi figura el seu nom, degudament emmarcat sobre la inscripció “Trencar en cas de fracàs”. Però quin valor té aconseguir un trending tòpic quan hi arriben coses com #PrayforJustin, Golazo de Baptista o #elsidaestasobrevalorat?

Ara em treureu el debat de que el logaritme que gestiona els TT de tuyter és més secret que la fòrmula del popper de Josep Cuní, que bla, que ble, que zzz... Doncs bé, jo mateix, amb la sofisticada tecnologia d’un paper, un bolígraf i un cogollo de marihuana he extret el misteriós logaritme en qüestió:

 Bé, en realitat no tenia paper ni boli.

Però no és això el que més m’amoïnia d’aquesta màquina insufladora de pujades itifàl·liques d’autoestima anomenada tutiter. El que realment em preocupa és que:

Sí, amics. El tuitnerd s’ha convertit en un mercat d’oportunitats laborals que premia la insubstancialitat i el xupapollisme. Una llotja de lletrafregits que intenten buscar el seu lloc en el món, igual que en Marco buscava amb tenacitat la seva mare ALERTA SPOILER per clavar-li una pallissa i devorar-li la matriu. Miri’s on miri’s, és ple d’aspirants a guionistes (entre els quals m’hi compto) remenant la cueta amb gracilitat. Mostrant la millor versió de nosaltres mateixos amb l’esperança de caure bé a algun possible padrí, com si fóssim cadells de vietnamita atrapats en un càsting sísif per esdevir fills de Brangelina. Tots competint per ser el més “mono”. Tots fixament, amb el cap reclinat i la mirada vidriosa dient: “T’estimo. Dona’m feina.” 

RECORDEU:

Què ens queda? Doncs seguir donant-nos massatges en forma de replies i esperar que, d’aquí a 40 anys, el nostre nét entengui alguna cosa quan li diguem: “Doncs una vegada, el teu avi va aconseguir 50favs”

L'anunci d'espotifai

En un món globalitzat

Crisi significa oportunitat

Espotifai ha omplert la nostra vida d'acords, de melodies. En definitiva, de música. També hi són els Manel, però això és un altre tema. Perquè tota aquesta munió de dàdives sonores ens ha vingut donada de forma gratuïta. Gratuïta? ERROR!!

PER UN ERROR DE BLOGGER, NO PODEM OFERIR-VOS LA FOTO. ARA, SÍ QUE US PODEM DIR QUE ERA BRILLANT!

Heus ací que, més d'hora que tard, un anunci acaba interrompent la nostra llista de reproducció. Excepte en el cas que la teva llista es digui "Grandes Éxitos de Melendi". Però sens dubte el pitjor dels anuncis és la veu. Aquella veu dinàmica i plena de complicitat que ens saluda. Ens diu "Hola, soy spotify!". "Hola, soy el anuncio!". Només us vull advertir que aneu amb molt de compte amb aquesta veu. O us passaran coses terribles. Com aquesta:

I després d'aquest document esfereïdor, un espai per a la reflexió: _____________

Celebra els bons temps. Però celebra'ls bé.

Sé el que esteu pensant: "M'he passat tota la nit practicant el sexe anal amb la meva nòvia i mai hagués cregut que asseure podia ser tant dolorós". Però tranquils. Tranquiiiiiils. Perquè elpitdepollastre us porta una altra proposta faquin'hilarius que, aquest cop, podeu llegir d'empeus.

- Què diu el Samuel Koch?
- Em sembla que ha dit: "Mierden! Ja no podré llegir el proper post d' elpitde d'empeus!"

Reconeguem-ho: Ser futbolista és una merda. Tot el dia practicant esport i sucant el melindro amb supermodels no et deixa temps per llegir. Qui vol aquesta vida, eh? Qui?! Tanmateix, aquest garrotevil vital que és el dia a dia del fungolista cobra sentit quan arriba aquell moment tan delejat. Em refereixo al GOL. (Bojan, sé que no saps de què parlo. Però no et preocupis, valoro el teu esforç). Quan la piloteta entra, el fumbulista es converteix en el centre de totes les mirades. Sabedor d'aquest fenomen, aprofita el moment per deixar anar la seva creativitat enviant un missatge embotellat al món a través de la celebració del goal.

Tot i així, aquest cap de setmana ha tingut lloc un fet excepcional. El jugador de l'Almeria, Ulloa, ha celebrat un gol aixecant-se la samarreta (si fins aquí no ho trobeu interessant: Felicitats. Heu superat el Gai Test) i mostrant una imperio armani on s'hi llegia la següent inscripció: "Te quiero, Abue". No he trobat la imatge -primera conseqüència de la llei Sinde- però us podeu imaginar el ridícul.

Conclusió? El món de les celebracions és com el carnet de la biblioteca d'Stevie Wonder:està desaprofitat. Per això, amics furbilistes, poso al vostre servei el meu talent jíjic i el meu bagatge literari a través d'uns savis consells que faran que les vostres celebracions siguin recordades eternament, fins i tot pel president Maragall. Per cert, que sabia un acudit boníssim sobre l'Alzhèimer però ara no me'n recordo... Aquí van:

"5 CONSELLS PER A QUE LA TEVA CELEBRACIÓ DEL GOL AMB AIXECAMENTA DE SAMARRETA INCLOSA SIGUI UN ÈXIT ROTUND"

N1. Reivindica els clàssics
Cada gènere té els seus clàssics. Excepte el "sonido Barcelona", és clar. Sigueu respectuosos amb els greco-llatins de l'exaltació golejadora i homenatgeu-los. Perquè l'única manera d'avançar amb pas ferm cap a la glòria és caminar sobre les espatlles dels gegants. Exemple:



N2. Diversificar és ser competitiu
Imagineu que un dia, ja amb la temporada finalitzada, sortiu a passejar. Passeu per sota d'un balcó i accidentalment algú llença un piano de cua de 3 tones de pes que va directament cap al vostre crani i, en aquell precís instant, el Sergio Ramos us fa una entrada pel darrere i us parteix la tíbia. La vostra carrera s'hauria acabat. Per això heu d'aprofitar ara que encara sou joves i deglutiu la dolça ambrosia de la fama per obrir nous negocis i fer-ne publicitat. Exemple:


N3. Lluiteu per una causa justa
Els fruitibulistes heu esdevingut els cavallers errants del segle XXI. Sou el mirall en el que es miren els nens, de la mateixa manera que els nens són el mirall en el que es mira el Salvador Sostres. Bé, potser de maneres diferents. Sigui com sigui, sobre les vostres geperudes espatlles pesa el deure moral de defensar l'honor i la veritat per sobre de qualsevol cosa, per molt dura que aquesta sigui. No ens falleu. Exemple:

N4. Cuideu el factor sorpresa
Dedicar un gol a la teva parenta que està embarassada és molt bonic, sí. Però està més vist que un especial dels Simpson. En l'era de la informació, de les TIC i de Maverick Viñales, si vols cridar l'atenció has de ser original. I com n'és de bonic que algú, davant de milers de persones... Què dic milers? Milions! Què dic milions? Milers! Se n'assabenti del vostre secret més preuat. Just do it. Exemple:

N5. Sigueu provocadors
El millor moment d'un blogger arriba quan sobren les paraules. Sigueu provocadors. Exemple:



Per cert, que no entenc perquè el Luis Garcia diu que hi ha gent que odia l'Espanyol. M'ho expliqueu?